Un cartell electoral pot tenir una bona fotografia, una tipografia contundent i un eslògan clar i, tot i així, no funcionar com a conjunt. El problema sovint no és cap d’aquests elements per separat, sinó la manera com es relacionen: què ocupa més espai, què es llegeix primer i què queda relegat. És una qüestió de decisions gràfiques, i els quatre cartells que analitzo la resolen de maneres força diferents.




He posat cara a cara quatre cartells de les eleccions generals del 29 de novembre de 2026: els del PP, el PSOE, Vox i Front Ampli. M’interessa entendre com construeixen el seu discurs visual: què ens fan mirar primer, què deixen en segon terme i fins a quin punt fotografia, tipografia i color funcionen com un conjunt. Més que decidir quin m’agrada, vull examinar què comunica cadascun i quines decisions gràfiques el fan funcionar —o li resten força.
Partit Popular
El canvi necessari
Composició
Feijóo ocupa gairebé tot el format vertical, fins al punt que la part superior del cap queda fora de l’enquadrament. Tampoc no es presenta en una posició perfectament frontal i simètrica: el retrat està lleugerament descentrat i el cos mostra un escorç discret. L’eix del cap i la disposició de les espatlles trenquen la verticalitat i introdueixen una composició de tendència diagonal, que aporta dinamisme a una imatge d’aparença institucional. El tall superior accentua la proximitat del retrat i concentra l’atenció en el rostre i la mirada.
Aquest moviment visual conviu amb una jerarquia força directa: la vista passa del rostre a «CAMBIO», la paraula amb més pes tipogràfic, i després al símbol del PP. L’eslògan se superposa al tors en lloc d’ocupar una franja independent, de manera que fotografia i text comparteixen l’espai compositiu. La solució és compacta i aprofita bé el format, però té una contrapartida: el contrast de les lletres depèn dels tons i de les formes de la roba que tenen al darrere. El resultat combina el dinamisme de l’enquadrament amb la sobrietat del fons blau, encara que la llegibilitat no és igual de consistent en tota la frase.

Tipografia
La jerarquia tipogràfica no es limita a ordenar les paraules: també condiciona com s’interpreta el missatge. «CAMBIO» concentra el pes visual i es reconeix abans de llegir l’eslògan sencer, mentre que «EL» i «NECESARIO» utilitzen un traç més lleuger. És una decisió eficaç per fixar una idea en una lectura ràpida, però té una contradicció interessant: «NECESARIO» és precisament la paraula que presenta el canvi com una exigència, i queda subordinada gràficament. El cartell pot acabar comunicant sobretot «CAMBIO», un concepte genèric que moltes candidatures podrien fer seu. La jerarquia és clara, però no transmet amb la mateixa força tots els matisos de l’eslògan.

Color
El blau funciona sobretot com un codi d’identificació del PP, no com una garantia de confiança o estabilitat. La proximitat tonal entre el fons i l’americana fa que la silueta perdi definició i que el rostre i les lletres blanques assumeixin gairebé tot el protagonisme. Aquesta continuïtat cromàtica dona cohesió al conjunt, però també el fa molt dependent de la fotografia. El símbol cian, en canvi, es distingeix poc del fons i queda visualment relegat; la petita bandera introdueix un accent cromàtic, però no altera aquesta jerarquia. El resultat és recognoscible, però poc singular. Jo revisaria sobretot el contrast del símbol i el pes relatiu de la marca respecte de l’eslògan: es pot reforçar la identificació del partit sense afegir més colors ni recursos decoratius.

Fotografia
La camisa sense corbata rebaixa la formalitat del vestit; el contacte visual directe i l’expressió continguda construeixen un retrat de campanya controlat. El retall és molt proper: el candidat té presència, però deixa poc espai perquè la tipografia respiri.
Jo revisaria la separació entre el text i la fotografia, especialment el contrast de les lletres sobre la camisa i l’americana, i també la mida del símbol en les versions petites. La proposta és clara i coherent amb la identitat del partit, però es recolza en una fórmula molt convencional: el seu element més distintiu continua sent el retrat de Feijóo.

PSOE
Vota amb força
Composició
El PSOE ha utilitzat «La fuerza de la gente» com a missatge de campanya, però la peça concreta que analitzo porta l’eslògan «VOTA CON FUERZA». Té un format quadrat, amb la fotografia a la part superior i un bloc vermell a la inferior. Les lletres projecten una ombra d’un vermell més fosc, orientada en diagonal cap al tancament «VOTA PSOE / ♥». Aquesta distribució reserva un espai net per al text i evita que se superposi als rostres.

Tipografia
«VOTA» i «FUERZA» es construeixen amb una tipografia de pal sec molt pesada i blanca; «CON» queda encaixat entre les dues paraules i el tancament «VOTA PSOE / ♥» ocupa una línia inferior. L’efecte d’ombra diagonal amplia la massa visual de les lletres. És un recurs expressiu, encara que també fa que la part inferior tingui més densitat que la fotografia.
El cor final actua com a signe gràfic de proximitat i identificació de campanya. La jerarquia, però, no és totalment lineal: les grans paraules dominen i el tancament inferior pot perdre’s en una miniatura.

La relació entre una escena de contacte humà i una crida a votar és coherent. També és encertada la separació del text de la fotografia. Jo provaria una versió sense l’ombra tan extensa i revisaria el pes de la línia final, per comprovar si la crida manté l’impacte amb menys efectes. Cal valorar la peça tal com és: quadrada, no vertical, i amb «VOTA CON FUERZA» com a missatge gràfic dominant.
Color
El vermell corporatiu ocupa tota la meitat inferior del cartell i separa amb contundència la fotografia del missatge. Aquesta distribució facilita el reconeixement del PSOE i permet que les lletres blanques mantinguin un contrast elevat sense envair els rostres. Ara bé, el gran camp vermell i l’ombra diagonal, d’un vermell més fosc, concentren molt de pes visual a la base: la peça destaca, però la fotografia queda subordinada al bloc tipogràfic. Reduiria la intensitat de l’ombra abans d’afegir-hi més recursos, perquè el color ja fa bona part de la feina de jerarquització.

Fotografia
La imatge mostra Sánchez en una interacció amb una persona, amb altres assistents al voltant. El gest de les mans i el somriure són més importants que l’entorn, que queda parcialment desenfocat. La lectura suggerida és proximitat i suport col·lectiu, però no cal confondre la imatge escollida amb una prova d’espontaneïtat.

Vox
És sentit comú
Composició
El retrat d’Abascal és central i gairebé simètric. «VOTA VOX» corona la peça; tres línies programàtiques —«PRIORIDAD NACIONAL», «DESREGULACIÓN» i «REMIGRACIÓN»— s’insereixen a l’esquerra del tors; «ES SENTIDO COMÚN» ocupa la franja inferior. Hi ha, per tant, tres nivells verbals que competeixen amb una fotografia de gran presència.
La composició aprofita zones de la jaqueta com a suport per al text secundari, però les lletres són petites en relació amb el format. La lectura a distància afavoreix el rostre i l’eslògan final, no necessàriament les tres propostes.

Tipografia
El lema inferior utilitza majúscules blanques, gruixudes i estretes, mentre que «VOX» conserva el dibuix propi de la marca. El titular ocupa gairebé tota l’amplada i queda molt a prop de la vora: guanya presència, però perd espai de respiració. El punt feble és la coexistència de la crida al vot, les tres propostes i el gran eslògan. Separaria el missatge principal de les propostes programàtiques en peces complementàries, o reforçaria la mida de les segones. També comprovaria el marge inferior en les reproduccions petites.

Color
Crida l’atenció la poca presència del verd tradicionalment associat a Vox. El reconeixement recau sobretot en el nom del partit i en el rostre d’Abascal, no tant en el seu codi cromàtic habitual. Els tons foscos de la jaqueta i el fons neutre permeten que el blanc destaqui, però els textos petits, superposats a la roba, no sempre tenen el mateix contrast. La contenció cromàtica reforça l’aparença formal, però afebleix un tret identificador del partit. No podem atribuir aquesta decisió a una estratègia concreta sense conèixer el plantejament dels responsables.

Fotografia
Abascal porta un vestit fosc, camisa clara i corbata, amb una expressió continguda i la mirada a càmera. El fons exterior desenfocat suggereix un espai real, però la llum és més dura que en el retrat del PP: marca les faccions i accentua les ombres al rostre. La fotografia és directa i ocupa un lloc central, encara que ha de competir amb la quantitat d’informació escrita.

Front Ampli
Un vot com una casa
Composició
El nom «Frente AMPLIO» omple la part superior i pràcticament toca els marges laterals. La fotografia d’Ada Colau queda situada sota la paraula «AMPLIO» i ocupa el centre de la composició. A la base, l’eslògan destaca «VOTO» i «CASA» en gran, mentre que «UN», «COMO» i «UNA» funcionen com a connectors petits. La jerarquia es construeix més amb diferències d’escala que no pas amb canvis de font.

Tipografia
La marca combina dos tractaments tipogràfics: «Frente» es dibuixa amb lletres altes i estretes, mentre que «AMPLIO» és molt més ampla i ocupa gairebé tota la capçalera. El mateix joc d’escales reapareix a l’eslògan. La diferència entre paraules grans i connectors petits dona personalitat al cartell, però obliga a una segona lectura per completar el missatge. L’impacte de la tipografia afavoreix el record de «VOTO» i «CASA», més que no pas la lectura immediata de tota la frase.

«Un voto como una casa» funciona en dos nivells: recupera una expressió popular que serveix per donar magnitud a una idea i, alhora, en fa una lectura literal vinculada a l’habitatge. La tipografia destaca «VOTO» i «CASA» i permet entendre aquesta associació fins i tot abans de completar la frase. No és, però, un recurs inequívoc: Sergio Mena en destaca la claredat, mentre que Lluís Pastor, en una anàlisi a RTVE, qüestiona que una frase feta tingui prou força per comunicar una qüestió tan complexa. Aquesta ambivalència és interessant: facilita el record, però també pot restar gravetat al missatge.
Color
El vermell ataronjat del fons i el groc verdós de les lletres construeixen un contrast cromàtic molt distintiu. La roba vermellosa de Colau es relaciona visualment amb el fons i ajuda a integrar la fotografia en la composició, mentre que el groc verdós reserva per al text la màxima capacitat de cridar l’atenció. La combinació té personalitat, però el contrast de color no garanteix per si sol un contrast de lluminositat suficient: comprovaria la lectura de les paraules petites en mida reduïda i en escala de grisos. El risc és que la força cromàtica acabi competint amb la informació que hauria de reforçar.

Fotografia
Colau mira a càmera, amb el cap lleugerament inclinat i un somriure contingut. La fotografia està retallada i superposada a un fons pla; no és una escena captada en aquell espai. Tot i així, el polo vermellós s’acosta cromàticament al fons i contribueix a integrar la silueta dins de la composició. La data «29N» i el nom «ADA COLAU» apareixen als costats del retrat, en un segon nivell de lectura.
Hi ha un detall que em remet a una imatge molt coneguda del cinema: la mirada de Colau em recorda la d’Audrey Tautou al cartell original d’Amélie (2001). No tant per una semblança física, sinó per la manera com el retrat proper i el somriure insinuat poden crear complicitat amb qui mira. També coincideix el protagonisme d’una peça de roba vermellosa i d’un rostre que concentra l’atenció. Les diferències són igualment significatives: Amélie contraposa el vermell amb un fons verd i una tipografia groga manuscrita; Front Ampli utilitza un fons ataronjat i lletres groc verdoses molt més contundents. És un paral·lelisme visual totalment subjectiu.

Jo revisaria els marges del nom de la candidatura, l’espai entre el retrat i l’eslògan i la lectura dels textos petits. La proposta construeix una identitat expressiva i una relació clara entre tipografia i significat; el risc és que els elements més grans competeixin entre si i que la candidata perdi protagonisme en una visualització ràpida.
Què ens expliquen els quatre cartells?
Quan comparo els quatre cartells, el que més m’interessa no és només com estan col·locats els elements, sinó quin paper s’atribueix a cada candidat a través de la fotografia. L’enquadrament, el vestuari, la mirada i la presència —o l’absència— d’altres persones construeixen relats molt diferents. No puc saber què pretenia exactament cada equip creatiu sense conèixer-ne el brífing, però sí que puc analitzar les associacions que afavoreixen les imatges escollides.

Partit Popular
Feijóo apareix sol, sobre un fons blau sense cap referència a un lloc o una situació concreta. Mira directament l’espectador i manté una expressió continguda. L’americana li aporta formalitat, mentre que la camisa oberta i l’absència de corbata rebaixen aquesta distància institucional. El resultat és una imatge molt controlada: l’atenció recau íntegrament en la persona, sense res que la qüestioni o la contextualitzi. En relació amb «El cambio necesario», la fotografia no representa una ruptura visual, sinó una alternativa presentada amb calma i continuïtat formal. El canvi es comunica com una transició segura, no com un gest de confrontació. La contrapartida és que aquest retrat podria encaixar en moltes altres campanyes: guanya en familiaritat, però ofereix pocs trets visuals singulars.

PSOE
Sánchez és l’únic dels quatre que no posa sol davant la càmera. La fotografia el mostra saludant una persona, envoltat d’assistents, amb una expressió somrient i la mirada dirigida cap a la interacció. L’espectador observa una escena en què el candidat sembla formar part d’un grup, més que no pas un retrat construït exclusivament per a ell. La jaqueta marró i el context d’acte públic reforcen aquest registre menys protocol·lari. La imatge dona forma visual al concepte de «la gent»: la força que invoca el missatge es representa com una relació entre el líder i els qui l’acompanyen. Ara bé, el fet que sembli espontània no vol dir que la seva selecció ho sigui; és una escena triada per transmetre proximitat. A més, els rostres i les mans introdueixen soroll visual que el gran bloc vermell del cartell compensa concentrant el missatge tipogràfic.

Vox
Abascal apareix frontal, amb americana, camisa i corbata, sobre un entorn exterior desenfocat i de tons neutres. L’absència del verd corporatiu, el vestuari formal i la disposició rígida del retrat acosten la peça a codis visuals institucionals. En comparació amb imatges de campanya més escenificades, aquí es redueix el component narratiu: no veiem ni una acció ni una relació amb altres persones. L’èmfasi recau en la figura del candidat i en les propostes escrites al seu costat. La fotografia pot suggerir serietat i aspiració institucional, mentre que els textos «Prioridad nacional», «Desregulación» i «Remigración» aporten la definició política que la imatge, per si sola, no ofereix. Aquesta combinació genera una tensió interessant: l’aparença és sòbria, però el cartell exigeix més temps de lectura que un simple retrat amb eslògan.

Front Ampli
Colau mira directament l’espectador amb una expressió relaxada i el cap lleugerament inclinat. No porta el vestuari formal associat a un retrat institucional: la peça de roba vermellosa gairebé es fon amb el fons ataronjat. Això fa que, tot i el retall fotogràfic visible, la candidata comparteixi un mateix registre cromàtic amb la resta del cartell. Al mateix temps, el nom «Frente AMPLIO» i l’eslògan ocupen una proporció enorme de la composició. La candidatura es comunica tant des de la personalitat gràfica del projecte com des de la fotografia de Colau. Els colors intensos i l’expressió més informal poden suggerir una proposta activa i diferenciada. La vinculació entre «voto» i «casa» dona un sentit concret a aquesta energia visual: l’habitatge. El risc és que la potència cromàtica i tipogràfica competeixi amb la candidata i dificulti la lectura de les paraules petites.
En conjunt, veig quatre maneres d’utilitzar la imatge: el PP personalitza la confiança en un retrat controlat; el PSOE escenifica una relació amb la gent; Vox projecta una aparença formal acompanyada de missatges programàtics; i Front Ampli integra la candidata en una identitat gràfica molt expressiva. No són efectes garantits per a tots els espectadors, sinó lectures possibles a partir de recursos visuals concrets. Precisament per això em sembla important evitar interpretacions automàtiques del color o de la direcció de la mirada: cap gest no significa el mateix en tots els contextos.
Allò que l’eslògan no diu
Després de comparar-los, el que trobo més interessant no és quin cartell crida més l’atenció, sinó què sacrifica cadascun per aconseguir-ho. Un retrat molt controlat pot transmetre confiança, però resultar poc singular; una fotografia de contacte humà pot aportar proximitat, però carregar la composició; i una tipografia de gran impacte pot donar identitat a una campanya mentre relega informació important. Les decisions que fan guanyar força a un element també poden fer-la perdre a un altre.




Per això, no crec que existeixi una única fórmula per fer un bon cartell electoral. El que sí que exigiria a qualsevol dels quatre és coherència: que la imatge del candidat, l’eslògan i la jerarquia tipogràfica no competeixin per explicar coses diferents. Un cartell no ha de dir-ho tot, però ha de saber què vol posar en primer pla. Perquè la comunicació política no es construeix només amb les paraules que s’escriuen, sinó també amb les imatges que es trien i amb la manera de presentar-les.
Lectura relacionada: Per veure altres exemples d’anàlisi crítica de la comunicació visual, pots consultar l’article sobre el cas gràfic de RADARS.
No et perdis cap article
Subscriu-te al blog i rep per correu electrònic els nous articles sobre disseny gràfic, identitat visual i comunicació.
La subscripció és gratuïta i et pots donar de baixa quan vulguis. Consulta l’avís legal i política de privacitat.
