L’any 2011 vaig guanyar el concurs de cartells de la 160a Fira de la Candelera de Molins de Rei. Aquell disseny es va convertir en la imatge oficial d’una de les celebracions més importants del meu poble i, evidentment, va ser un reconeixement que em va fer molta il·lusió.
Però han passat quinze anys. I quinze anys són molts, especialment en una professió en què la manera d’entendre la composició, la tipografia i la comunicació visual evoluciona constantment.
Revisant aquell cartell, m’he adonat que hi ha decisions que encara considero encertades i d’altres que avui no prendria de cap manera. Perquè una cosa és tenir una bona idea i una altra és saber executar-la gràficament. I aquest cartell és, precisament, un bon exemple d’aquesta diferència.
El concepte: una idea que continua funcionant
Abans de començar a criticar els aspectes gràfics, cal entendre què pretenia comunicar el cartell.
La Fira de la Candelera és un esdeveniment amb una llarga tradició agrícola, però que també integra altres sectors comercials i industrials. Per representar aquesta diversitat vaig optar per una imatge que combinés dos mons aparentment oposats: la natura i la mecànica.
El resultat va ser una planta formada per un test, una tija metàl·lica, diverses eines i un engranatge que substitueix la flor.
Des d’un punt de vista conceptual, considero que aquesta és la decisió més encertada del projecte. La il·lustració no es limita a representar literalment els diferents sectors de la Fira, sinó que els integra en una única figura mitjançant una metàfora visual.
Hi ha una relació interessant entre la forma orgànica d’una planta i els materials industrials que la construeixen. A més, l’engranatge circular funciona visualment com una flor, mantenint una silueta recognoscible malgrat estar format per un objecte completament diferent.
Ara bé, no tots els elements funcionen igual de bé. Algunes de les eines que formen les branques són difícils d’identificar a primera vista, i el seu significat individual queda subordinat a la forma general de la planta.
Això no representa necessàriament un problema, ja que el conjunt es pot interpretar sense reconèixer cadascuna de les peces. De fet, és preferible que la metàfora funcioni com una única imatge abans que convertir-la en un inventari d’objectes.
La idea era bona. El problema apareix quan comencem a vestir-la gràficament.
La jerarquia visual: què volem comunicar primer?
En qualsevol peça de comunicació visual hauria de quedar clar què és el més important, què és secundari i en quin ordre volem que l’espectador processi la informació.
Al cartell original, el primer element que capta l’atenció és el número 160, representat amb una tipografia de grans dimensions, gruixuda i amb un tractament tridimensional força pronunciat.
Just a sota apareix el nom de la Fira i, en un tercer nivell, el municipi i les dates de celebració. La il·lustració ocupa la part central i inferior de la composició.
Aquesta estructura genera un recorregut de lectura relativament clar, però presenta un problema de priorització: El número de l’edició té més protagonisme que el mateix nom de l’esdeveniment.
És comprensible voler destacar que la Fira celebrava la seva 160a edició, però hem de recordar que estem dissenyant un cartell informatiu, no una peça commemorativa independent. L’objectiu principal és identificar l’esdeveniment i comunicar quan i on se celebra. Això no significa que el número hagi de ser petit o discret, sinó que la seva importància hauria d’estar equilibrada amb la resta d’informació.
També revisaria la relació entre el número i la lletra que indica l’ordinal. La diferència d’escala és molt pronunciada i la «a» queda visualment despenjada, com un element afegit posteriorment.
Les dates, en canvi, tenen una presència força inferior. Són llegibles observant el cartell de prop, però perden protagonisme davant la contundència del titular.
La jerarquia no és incorrecta, però prioritza l’impacte visual per sobre de l’ordre informatiu que considero més adequat.
La tipografia: quan els efectes es mengen les lletres
Aquest és probablement un dels apartats on més es nota el pas del temps.
La tipografia original és contundent, de traços gruixuts i amb una personalitat molt marcada. Fins aquí, cap problema. Un cartell necessita captar l’atenció i una tipografia amb aquestes característiques pot funcionar perfectament. El problema és tot el que hi vaig afegir.
Ombres projectades, relleus, textures desgastades, variacions de color i efectes que intenten simular profunditat. Una acumulació de recursos que, individualment, podrien tenir sentit, però que utilitzats simultàniament generen una complexitat visual innecessària.
Les ombres no només separen el text del fons: també endureixen els contorns i augmenten la massa visual de les paraules. Les textures, per la seva banda, introdueixen irregularitats dins dels caràcters que dificulten apreciar-ne les formes amb claredat. A més, la densitat dels traços i la proximitat entre algunes lletres provoquen que el bloc tipogràfic es percebi com una massa compacta. No és una qüestió de gustos. És una qüestió de llegibilitat i de control dels recursos gràfics.
Una tipografia ja té un pes, una estructura i unes proporcions determinades. Si necessitem afegir-hi cinc efectes perquè destaqui, potser hauríem de preguntar-nos si estem resolent correctament el problema.
Avui apostaria per una tipografia amb una personalitat definida, però sense aquesta acumulació d’efectes. I això és precisament el que he intentat fer a la versió revisada, substituint la tipografia original per una serif de gran contrast, amb un caràcter més editorial i tradicional.
El canvi és considerable: les formes es distingeixen amb més facilitat i el títol deixa de dependre de les ombres per adquirir protagonisme. Tot i això, també cal vigilar amb les tipografies de traços molt contrastats, perquè les parts més fines poden perdre definició en determinades condicions d’impressió o de visualització a distància.
La tipografia nova no és automàticament millor pel fet de ser més elegant. Funciona millor, sobretot, perquè el seu tractament és més controlat.
El fons: omplir l’espai no sempre aporta informació
Un dels elements més discutibles del cartell original és el fons tipogràfic: La idea consistia a incorporar paraules relacionades amb els diferents sectors de la Fira, utilitzant lletres de grans dimensions i textures desgastades, amb una tonalitat molt similar a la del fons. Conceptualment, tenia una justificació. Gràficament, però, el resultat és força discutible.
Encara que aquestes paraules presentin poc contrast cromàtic, continuen generant formes, línies i irregularitats que ocupen pràcticament tota la superfície. El problema és que no competeixen amb el títol només pel seu significat, sinó també per la seva presència visual.
El nostre ull no deixa de percebre un element simplement perquè tingui poca opacitat o un color similar al del fons. Les formes continuen existint i intervenen en la composició. Això és especialment evident a la part superior, on coincideixen la numeració, el títol i les enormes lletres del fons, totes amb textures i contrastos diferents. El resultat és una composició carregada en què costa trobar zones de descans visual.
I aquí arriba una de les preguntes que considero més útils a l’hora de revisar qualsevol disseny: si eliminem un element, perdem informació o millorem la comunicació?
En aquest cas, eliminar les paraules del fons no perjudica la comprensió del cartell. La informació essencial continua intacta i la il·lustració ja representa els sectors de la Fira. Per tant, el fons acaba sent més un recurs decoratiu que una necessitat comunicativa.
La composició: una estructura correcta, però massa carregada
El cartell segueix una composició vertical, centrada i pràcticament simètrica. La informació textual ocupa la part superior, mentre que la il·lustració es desenvolupa cap a la part inferior, seguint el mateix eix central. Aquesta estructura funciona. La forma circular de l’engranatge introdueix un contrast geomètric respecte dels blocs tipogràfics, i la planta aporta un element figuratiu que trenca la rigidesa del conjunt.
El problema principal no és la distribució, sinó la quantitat d’elements que intervenen en aquesta distribució. La tipografia, les ombres, el fons i les textures competeixen constantment per l’atenció. Tot està molt treballat gràficament, però precisament aquest excés de tractament dificulta establir una jerarquia més neta.
També cal tenir en compte una limitació important del projecte original: La franja fosca situada a la part inferior del cartell era un requisit de les bases del concurs, ja que estava destinada a incorporar els logotips dels patrocinadors, col·laboradors i altres entitats vinculades a la Fira.
Per tant, no era una decisió compositiva lliure, sinó un condicionant que s’havia de respectar. Això reduïa la superfície disponible per distribuir la informació principal i obligava a adaptar la composició a un espai determinat. Precisament per aquesta limitació, avui considero que hauria estat preferible simplificar la resta d’elements en lloc d’intentar aprofitar tota la superfície.
L’espai buit no és espai desaprofitat. Pot ajudar a separar, ordenar i destacar la informació sense necessitat d’incorporar nous recursos visuals.
El color: coherència no significa varietat
La paleta cromàtica original es construeix principalment a partir de verds oliva, marrons i tonalitats fosques. És una elecció coherent amb el concepte agrícola i industrial del cartell. Els colors evoquen la terra, la vegetació i els materials envellits, i ajuden a donar unitat a la il·lustració i a la tipografia.
Però també hi trobo una limitació evident: gairebé tota la composició es mou dins de la mateixa gamma cromàtica. Això genera una uniformitat que, combinada amb les textures, acaba produint una imatge visualment apagada.
El contrast entre el text principal i el fons és suficient per distingir els elements més importants, però la manca de varietat cromàtica limita les possibilitats d’establir diferents nivells d’atenció.
Paleta cromàtica original del cartell, dominada pels verds oliva, marrons i tons terrosos..
Una paleta reduïda no és necessàriament un problema. Hi ha dissenys monocromàtics que funcionen extraordinàriament bé. El problema apareix quan aquesta limitació no es compensa amb una bona gestió dels contrastos, les proporcions i l’espai. En aquest cas, hauria estat interessant introduir tonalitats complementàries o accents cromàtics més diferenciats, sempre mantenint una relació coherent amb el concepte original.
No es tracta d’afegir colors perquè sí, sinó d’utilitzar-los per reforçar la jerarquia i facilitar la lectura.
Quinze anys després: com el redissenyaria?
Per comprovar fins a quin punt aquestes decisions afectaven el resultat, he preparat una versió revisada del cartell, mantenint el mateix concepte i la il·lustració original, però modificant-ne el tractament gràfic.
Proposta de redisseny del cartell de la 160a Fira de la Candelera, mantenint el concepte original i simplificant els recursos gràfics.
El primer canvi, i probablement el més evident, és l’eliminació del fons tipogràfic. En lloc d’omplir tota la superfície amb paraules i textures, he optat per un fons blanc que permet separar clarament la informació i donar més protagonisme als elements principals.
La il·lustració continua sent la mateixa, però ara es percep amb més claredat. L’engranatge, les eines i el test no han de competir amb les formes del fons, i els seus detalls es poden apreciar millor.
La tipografia també canvia completament. He substituït els caràcters gruixuts i carregats d’efectes per una tipografia serif, amb un tractament molt més net i sense ombres ni relleus artificials. Aquesta decisió aporta un caràcter més tradicional, que considero adequat per a una Fira amb tanta història, però sense recórrer a una estètica antiquada.
També he modificat la jerarquia. El número de l’edició continua ocupant una posició destacada, però ara és el nom de la Fira el que concentra més pes visual. Això permet identificar més ràpidament l’esdeveniment i estableix una relació més equilibrada entre la informació principal i la secundària.
Pel que fa al color, he abandonat el predomini dels verds oliva i he recuperat les tonalitats més càlides dels materials de la il·lustració: marrons, òxids i colors propers al coure. La nova combinació presenta més contrast amb el fons i permet apreciar millor els diferents elements, tot i que continua sent una paleta relativament limitada. Si hagués de desenvolupar aquesta proposta fins a una versió definitiva, encara exploraria la possibilitat d’introduir algun accent cromàtic addicional.
El resultat és una composició molt més neta, amb una jerarquia més clara i una millor separació entre els diferents blocs. Això no significa, però, que la versió revisada sigui perfecta.
La il·lustració continua tenint un tractament molt realista i texturitzat, mentre que la tipografia i el fons aposten per una estètica molt més depurada. Aquest contrast pot funcionar com a recurs expressiu, però també genera una certa diferència de llenguatge gràfic que es podria estudiar amb més profunditat.
Una altra qüestió és la relació entre el bloc tipogràfic superior i la il·lustració. La composició continua concentrant força pes visual a la part superior i manté una estructura molt centrada. No és un error, però limita les possibilitats de generar un recorregut visual menys convencional.
Finalment, cal recordar que aquesta proposta és un exercici de revisió gràfica, no una reproducció de l’art final que es va imprimir el 2011.
Malgrat aquestes qüestions, considero que la revisió demostra una cosa important: el concepte original no necessitava tants recursos gràfics per funcionar. De fet, eliminant-ne bona part, la idea es percep amb més claredat.
Una qüestió de criteri, no de tendències
Seria fàcil justificar les diferències entre els dos cartells dient que les tendències del disseny gràfic han canviat. I és cert que determinats recursos visuals passen de moda, però no crec que aquesta sigui la qüestió principal.
La jerarquia, el contrast, la llegibilitat, l’equilibri compositiu i la relació entre forma i missatge no són tendències. Són principis fonamentals del disseny gràfic que continuen sent vàlids independentment de l’estètica que predomini en cada moment.
Un cartell carregat pot funcionar perfectament si aquesta complexitat està justificada i ben organitzada. De la mateixa manera, un disseny minimalista pot fracassar si elimina informació necessària o no aconsegueix transmetre el missatge.
Per això, el problema del cartell original no és que tingui una estètica pròpia d’una altra època, sinó que alguns dels recursos que vaig utilitzar no aportaven prou valor comunicatiu.
Les textures, les ombres i el fons no reforçaven necessàriament el concepte. En alguns casos, fins i tot en dificultaven la lectura. I aquesta és una diferència que considero fonamental.
Conclusió: saber què cal eliminar també és dissenyar
Quinze anys després, continuo pensant que el cartell tenia una bona idea de partida. La metàfora de la planta industrial continua sent coherent amb el significat de la Fira i té prou personalitat per funcionar sense necessitat de grans modificacions. Però l’execució gràfica és millorable.
La jerarquia es podria haver resolt amb més precisió, la tipografia acumulava massa efectes, el fons introduïa soroll visual i la paleta cromàtica era excessivament uniforme.
El redisseny no pretén demostrar que ara faria un cartell més bonic. La qüestió no és aquesta. El que vol posar de manifest és que podem comunicar el mateix concepte amb menys elements, una organització més clara i un ús més controlat dels recursos gràfics.
Que aquell cartell guanyés el concurs de 2011 és un fet que sempre valoraré, però no el converteix en un disseny exempt de crítica. Revisar-lo m’ha permès identificar decisions que encara mantindria i d’altres que avui resoldria de manera diferent, no per una qüestió de modes, sinó per criteris de comunicació visual.
Perquè dissenyar no consisteix a demostrar quants efectes, textures o recursos som capaços d’utilitzar. Consisteix a seleccionar els que realment necessita el projecte. I, de vegades, la millor decisió gràfica és precisament eliminar allò que sobra.
