Queda un espai buit. Hi podríem posar una altra fotografia, ampliar el logotip o afegir alguna frase. Ja que tenim lloc, aprofitem-lo, oi?
Aquesta temptació és fàcil d’entendre: associem l’espai ocupat amb informació i l’espai buit amb alguna cosa que falta. Però, en disseny gràfic, omplir cada racó pot acabar dificultant allò que volíem aconseguir: que el missatge arribi amb claredat.
Exemple de composició saturada, amb poc espai en blanc i una jerarquia visual difícil de distingir.
El mateix cartell, amb una distribució més equilibrada de l’espai en blanc que facilita la lectura i reforça la jerarquia visual.
Els marges, la separació entre blocs i les zones sense contingut també formen part de la composició. En aquest article explicaré com funciona l’espai en blanc i per què, de vegades, deixar un buit és una decisió tan important com triar una tipografia o una imatge.
L’espai en blanc no ha de ser blanc
En disseny gràfic, anomenem espai en blanc les zones que queden lliures de text, imatges o altres elements. El nom pot portar a confusió, perquè aquest espai pot ser taronja, negre, blau o del color del fons.
El trobem als marges d’un cartell, entre una fotografia i el seu peu, al voltant d’un logotip o entre els paràgrafs d’un article. També existeix a una escala més petita: entre línies, paraules i lletres.
Aquests espais tenen funcions diferents, però comparteixen una característica: intervenen en la manera com percebem i llegim el contingut. Encara que no continguin cap missatge explícit, ajuden a organitzar-lo.
Tenir espai i distribuir-lo bé són coses diferents
Una composició pot tenir una gran superfície buida i, alhora, presentar el contingut massa comprimit en una cantonada. Per això, no n’hi ha prou amb preguntar quant espai lliure hi ha. També cal observar on és i com es relaciona amb els elements.
Uns marges molt estrets acosten el contingut als límits del format. Uns blocs massa junts poden semblar una sola unitat, encara que continguin informacions diferents. A l’altre extrem, una separació excessiva pot desconnectar un títol del text que introdueix.
La qüestió és distribuir l’espai amb una intenció. Què ha de destacar? Quines dades han de llegir-se juntes? On comença un apartat i on acaba?
Separar també és comunicar
La distància entre elements ens dona pistes sobre la relació que tenen. Tendim a percebre com un grup allò que està més pròxim. Aquest principi, conegut com a principi de proximitat de la Gestalt, té una aplicació molt directa en el disseny gràfic.
Pensem en un programa d’activitats. Si deixem exactament la mateixa separació entre el nom del dia i cadascun dels actes, la distribució no ajuda gaire a identificar els grups. Si acostem les activitats al dia corresponent i deixem més espai abans del següent, l’estructura es percep amb més facilitat.
Això també passa amb un peu de fotografia, que ha d’estar prou a prop de la imatge a què fa referència, o amb un subtítol, que ha de mantenir una relació clara amb el paràgraf que introdueix.
Abans d’afegir una línia, un requadre o un fons de color per separar continguts, convé comprovar si una distribució més adequada de l’espai ja resol aquesta necessitat.
Per destacar, també podem deixar espai
Quan volem donar importància a un element, sovint recorrem a fer-lo més gran, posar-lo en negreta o canviar-li el color. També podem donar-li més espai al voltant.
Un titular envoltat de textos, fotografies i reclams ha de competir amb tots aquests elements. Separar-lo de la resta pot reforçar-ne la presència sense augmentar-ne la mida.
El mateix passa amb un logotip. Si queda massa a prop d’altres marques o del marge, pot perdre autonomia visual. Reservar-li una zona lliure ajuda a distingir-lo com una unitat.
Això no significa que qualsevol element envoltat d’espai es converteixi automàticament en el protagonista. La mida, el contrast i la posició continuen intervenint en la jerarquia. L’espai és un recurs més, i funciona en relació amb tots els altres.
Més buit no sempre vol dir millor disseny
Arribats aquí, podria semblar que la solució consisteix a treure elements fins que gairebé no quedi res. Però un programa de festes, una portada de revista i un cartell publicitari tenen necessitats diferents.
Una composició densa pot funcionar si organitza bé el contingut. Una composició amb molt espai lliure pot fallar si dispersa la informació o obliga a buscar dades que haurien d’estar juntes.
Tampoc ajuda reduir excessivament el text per aconseguir uns marges espectaculars. Si el resultat costa de llegir, el buit s’ha convertit en una prioritat estètica que perjudica la funció de la peça.
L’objectiu és trobar una distribució adequada al contingut, al públic i al suport. Una pantalla petita, per exemple, obliga a revisar unes proporcions que potser funcionaven en un cartell de gran format.
Abans d’omplir aquell racó…
Quan reviso una composició, em sembla més útil preguntar què aporta cada element que buscar què més hi podria afegir. Amb l’espai en blanc podem fer el mateix exercici:
- Els marges deixen prou distància entre el contingut i els límits del format?
- Es distingeixen els blocs d’informació?
- Els elements relacionats estan prou a prop?
- Hi ha algun títol que sembli desconnectat del seu text?
- Podem donar més presència al missatge principal ajustant l’espai que l’envolta?
Aquestes preguntes ajuden a detectar problemes que no sempre es resolen canviant la tipografia o afegint recursos gràfics.
L’espai en blanc forma part del disseny des del primer moment. Ordena, relaciona i dona lloc al contingut. Per això, abans d’omplir un buit, val la pena comprovar si ja està fent una feina. Dissenyar també és saber què cal deixar lliure perquè el missatge es pugui llegir, entendre i destacar.
