Hi ha cartells de cinema de terror que necessiten mostrar una criatura monstruosa, una cara ensangonada o una escena macabra per deixar clar de què van. I després hi ha els que aconsegueixen generar inquietud amb una cosa tan quotidiana com una cinta de vídeo. Una d’aquelles que fa anys que no posem al reproductor i que, en aquest cas, potser valdria més deixar on era.

El cartell del TerrorMolins 2026 ens situa just en aquest moment: una mà agafa una cinta VHS enmig d’altres gravacions, un televisor antic i una càmera. Hi ha sang, pols i un ambient poc tranquil·litzador. No sabem què conté aquella cinta, però tot fa pensar que no serà la gravació d’un aniversari familiar.
I aquí és on, per mi, la proposta comença a funcionar. Abans de llegir cap explicació, la imatge ja ens ha posat dins d’una història.
Una història construïda amb objectes
La 45a edició del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei, celebrada del 6 al 15 de novembre de 2026, ha dedicat el seu eix temàtic al found footage, o metratge trobat: aquella forma de terror que presenta imatges com si fossin enregistraments reals, recuperats o descoberts per casualitat. Pel·lícules com The Blair Witch Project o [REC] han fet d’aquesta aparença documental una de les seves principals eines per generar por.
Font: IMP Awards
Font: IMP Awards
Per comunicar aquesta idea, el dissenyador Axel Almirón no ha recorregut a un personatge ni a una escena cinematogràfica concreta. Ha triat els objectes que fan possible el relat: les cintes, la càmera i la pantalla. Són elements perfectament reconeixibles i, precisament per això, la seva presència resulta tan efectiva.

La mà que apareix en primer terme és, probablement, la decisió més interessant. Sense ella tindríem una natura morta de tecnologia antiga. Amb ella tenim una acció: algú està a punt de recuperar una gravació. La cinta identificada amb el nom del festival es converteix en el centre de la narració, i l’espectador ocupa el lloc d’aquell que està a punt de descobrir-ne el contingut.
Què s’hi ha enregistrat? Per què hi ha sang? Qui ha deixat tot aquest material aquí? El cartell planteja les preguntes, però no intenta respondre-les. La inquietud neix del que suggereix, no del que ens mostra.
Una composició que dirigeix la mirada
La disposició dels elements no és casual. El braç entra des de la part inferior esquerra i genera una diagonal que condueix l’atenció fins a la cinta. Al darrere, les formes rectangulars dels VHS i del reproductor organitzen un conjunt més estàtic, mentre que la càmera i el televisor completen l’escenari i li donen profunditat.
És una composició carregada de detalls, però amb un recorregut visual clar. Primer ens atrau l’acció de la mà; després descobrim els altres objectes i, finalment, descendim cap a la informació del festival. Els dos nivells —l’escena i el cartell pròpiament dit— estan relacionats, però no competeixen pel mateix espai.

També és interessant l’ús del color. Dominen els negres, els verds freds i els tons desaturats, que reforcen una atmosfera envellida i poc acollidora. El vermell apareix en punts concrets: la sang i les dates de l’esdeveniment. No és un vermell utilitzat per omplir la composició, sinó un recurs de contrast que assenyala allò que convé mirar.

A les cantonades també hi trobem unes marques que recorden l’enquadrament d’un visor. És un detall petit, però coherent: la peça no només parla d’una gravació, sinó que ens fa sentir com si l’estiguéssim observant a través d’un aparell.
La tipografia no va per lliure
Un dels errors habituals en la cartelleria és construir una imatge amb una atmosfera molt definida i després afegir-hi el títol com si fos un element aliè. Aquí passa el contrari. La tipografia de TERROR MOLINS, en majúscules i de traç contundent, incorpora desgast i irregularitats que encaixen amb les interferències, la pols i els desperfectes de la resta de la imatge.
El contrast entre el fons clar de la franja inferior i les lletres fosques permet mantenir una lectura sòlida. El número de l’edició queda per sobre del nom, mentre que les dates, en vermell, s’identifiquen amb facilitat. La informació secundària i els logotips dels col·laboradors es concentren al peu, sense interferir en la part principal.
Per mi, aquest és un dels encerts de la peça: la tipografia no intenta imitar el terror amb un efecte gratuït; adopta el mateix llenguatge visual que la fotografia. El conjunt transmet una mateixa idea.
L’atmosfera també té un preu
Això no significa que la proposta sigui immune a qualsevol crítica. La part superior acumula objectes, textures, ombres i petits detalls que es perden quan el cartell es veu en una pantalla petita. A les xarxes socials, per exemple, probablement es reconeix abans l’atmosfera general que no pas tot allò que passa al voltant de la cinta.
Ara bé, no crec que sigui una limitació que invalidi el resultat. L’acció principal continua sent llegible i la informació del festival es manté prou diferenciada. El cartell assumeix una certa complexitat perquè vol explicar una escena, no perquè necessiti demostrar quants recursos gràfics pot acumular.

I aquesta diferència és important. Hi ha composicions complexes perquè no s’han sabut simplificar, i n’hi ha que són complexes perquè el relat ho demana. Aquesta em sembla més propera al segon cas.
Quan la forma acompanya el que volem explicar
El cartell del TerrorMolins 2026 funciona perquè les decisions visuals tenen una justificació compartida. La cinta VHS remet al material recuperat; la càmera, a l’enregistrament; el televisor, a la reproducció; la sang, a la sospita que alguna cosa ha anat malament. Fins i tot la textura tipogràfica i les marques de visor continuen explicant la mateixa història.
Axel Almirón ha construït una peça amb una estètica molt marcada sense perdre de vista què havia de comunicar: el tema d’aquesta edició i la identitat d’un festival de cinema de terror. Podria ser més neta o més minimalista? Segurament. Però també podria perdre bona part de la seva personalitat.

El disseny gràfic no consisteix a aplicar una fórmula estètica que sempre funcioni. Consisteix a decidir quina forma necessita cada missatge. I en aquest cas, la forma no només acompanya el concepte: ens fa voler descobrir-lo.
Perquè un bon cartell de terror no sempre necessita fer-nos un ensurt. De vegades, n’hi ha prou amb aconseguir que tinguem ganes de reproduir una cinta que potser seria millor deixar guardada.
Lectures relacionades: Si t’interessa com la imatge gràfica pot reforçar o contradir un missatge, pots llegir la crítica de la identitat de RADARS, l’anàlisi del cartell de la Festa Major de Molins de Rei 2026 i l’article sobre jerarquia visual.
No et perdis cap article
Subscriu-te al blog i rep per correu electrònic els nous articles sobre disseny gràfic, identitat visual i comunicació.
La subscripció és gratuïta i et pots donar de baixa quan vulguis. Consulta l’avís legal i política de privacitat.
