Un cartell no és una il·lustració a la qual afegim unes dates al final, és una peça de comunicació que ha de funcionar en un carrer, en un programa imprès i en una pantalla de mòbil. Pot ser expressiva, tenir referències locals i aportar una mirada personal; però, si no permet identificar l’esdeveniment i trobar la informació principal, el projecte té un problema de disseny gràfic.
El cartell de la Festa Major de Sant Miquel de Molins de Rei 2026 és un exemple especialment interessant d’aquesta diferència entre il·lustració i disseny gràfic. No pretenc jutjar la trajectòria artística del seu autor, Miquel Pahissa, sinó analitzar fins a quin punt la composició, la tipografia i la jerarquia permeten que la imatge compleixi la funció de cartell. La crítica, com explicaré al final, ha de mirar cap a l’Ajuntament, que és qui defineix l’encàrrec i n’assumeix la responsabilitat comunicativa.
Una il·lustració plena de referències, però sense un ordre clar
El cartell de Miquel Pahissa es va presentar el setembre de 2026, després que l’Ajuntament decidís substituir el sistema de concurs per un encàrrec directe a l’autor. Segons la informació municipal, la proposta parteix d’una base realitzada amb pastel i incorpora la roda de molí com a sol, Sant Miquel, els dotze molins reials i referències a la cultura popular i a les entitats de la vila. La intenció és reconeixible: representar molts aspectes de Molins de Rei en una sola imatge.
El problema és que incorporar molts símbols locals no garanteix que la composició els ordeni. La quantitat de figures, lletres i detalls genera una lectura dispersa en què l’espectador ha de dedicar temps a interpretar què és dibuix, què és text i quina informació hauria d’identificar primer. Aquesta acumulació pot ser intencionada des del punt de vista il·lustratiu, però no funciona igual de bé quan la peça ha de comunicar un esdeveniment a primera vista. A la imatge anterior es pot observar el pes que adquireixen els elements figuratius dins del conjunt.
Llegibilitat i ordre de lectura: quan el dibuix interfereix en el missatge
El primer problema apareix abans de fixar-nos en cap lletra concreta: el text no té un espai de lectura clarament diferenciat de les il·lustracions. Les paraules es barregen amb les formes, les figures i el fons radial, de manera que la mirada salta entre elements que tenen funcions diferents. Una part de l’atenció es dedica a interpretar els símbols quan encara no hem acabat de reconèixer el nom de la festa.
El titular insinua un recorregut diagonal amb les paraules «Festa Major de», que podria haver estat l’eix compositiu del cartell. Tanmateix, quan la mirada avança cap a la meitat inferior, aquesta continuïtat es dilueix entre les figures, les diferents orientacions i el nom del municipi. No hi ha una seqüència prou estable entre esdeveniment, localització i dates, sinó una successió d’estímuls que competeixen per l’atenció. La imatge següent il·lustra aquest possible recorregut de lectura: és una interpretació de la composició, no una mesura de seguiment ocular.
Això afecta tant la llegibilitat com la intel·ligibilitat. Les lletres no només han de poder desxifrar-se aïlladament: han de formar paraules i blocs informatius que l’espectador identifiqui sense esforç. En un cartell, sovint disposem de pocs segons per captar l’interès d’algú que passa caminant o consulta una pantalla. Si cal reconstruir el nom de l’acte peça per peça, la comunicació comença en desavantatge.
La tipografia: bona intenció simbòlica, resolució insuficient
Segons l’autor, les lletres construïdes amb formes que recorden troncs fan referència a la tradició agrícola de Molins de Rei. Em sembla una idea conceptualment defensable: la tipografia també pot explicar coses sobre el lloc que representa. El problema no és voler donar caràcter a les lletres, sinó que la seva construcció irregular en modifica els traços, els espais i les proporcions fins a fer-ne més difícil la lectura. El recurs funciona més com a il·lustració que no pas com a tipografia eficaç. La primera imatge d’anàlisi permet aïllar les lletres i observar-ne les proporcions.
A més, les paraules del cartell no responen a una jerarquia de pesos i mides prou consistent. «Festa», «Major», «de», «Sant Miquel» i «Molins de Rei» presenten diferències que no sempre es corresponen amb la importància informativa. La «M» de «Molins» arriba a competir visualment amb la «M» de «Major», fins al punt que el nom del municipi pot adquirir una presència equiparable a la del mateix títol de la festa. Aquesta és una de les decisions que més debiliten l’ordre de lectura: s’utilitza una mida molt destacada per a un element que hauria de tenir una funció complementària. La segona imatge mostra com els recursos il·lustratius interfereixen en la identificació dels diferents textos.
No és imprescindible resoldre totes les paraules amb la mateixa família tipogràfica, però sí definir un sistema. El nom de l’esdeveniment hauria de tenir el nivell principal; l’advocació i el municipi, un segon nivell coherent; i les dates, un tractament clar que les faci localitzables. En el cartell original aquests nivells s’entrecreuen, perquè la mida d’algunes inicials, l’espai disponible i la construcció de cada fragment pesen més que no pas la funció de les dades.
Composició: massa centres d’atenció i poca estructura
La roda de molí convertida en sol, amb un fons groc de caràcter radial, podria haver organitzat la composició al voltant d’un centre recognoscible. Però la multitud d’elements figuratius reparteix el pes visual entre diversos punts. Les figures, les lletres i els motius decoratius utilitzen escales, direccions i contrastos diferents, i això provoca que la mirada es desplaci sense trobar una estructura prou clara. La imatge següent permet observar aquesta distribució de pesos i punts d’atenció.
En termes compositius, els elements no s’agrupen en àrees prou definides segons la seva funció: les masses il·lustrades, els fragments de text i els accents cromàtics competeixen pel mateix protagonisme. El problema no és només la quantitat d’elements, sinó l’absència d’una relació clara entre els pesos visuals i les funcions comunicatives. Una composició complexa pot funcionar si controla els punts focals, els equilibris i els espais de transició; aquí, en canvi, costa identificar aquesta estructura.
Tampoc no hi ajuda la distribució de l’espai negatiu. Les àrees lliures no actuen com a separadors suficients entre els diferents blocs de text i la resta de la imatge. La sensació d’acumulació s’intensifica perquè moltes formes arriben a zones properes als títols, sense marges de respiració que les diferenciïn. El resultat és una composició visualment molt activa, però amb poca capacitat d’orientar la mirada.
Color, contrast i equilibri visual
El groc dominant construeix una identitat cromàtica immediata i ajuda a transmetre lluminositat i ambient festiu. No és, en si mateix, un error: el problema és com es reparteixen els colors i els pesos sobre aquest fons. Les diferents il·lustracions incorporen moltes variacions cromàtiques i de textura, que incrementen la competència visual i redueixen el protagonisme del text.
El contrast de color hauria de reforçar la jerarquia i separar els elements principals dels secundaris. Aquí, en canvi, s’utilitza sobretot per diferenciar parts de la il·lustració, i la informació tipogràfica no sempre aconsegueix imposar-se al conjunt. Si la peça s’observa ràpidament, la taca cromàtica és fàcil de recordar, però això no implica que les paraules i les dades quedin ben identificades. El color crea una primera impressió; el disseny ha de convertir aquesta impressió en informació comprensible.
Reducció i adaptació: la llegibilitat que queda desapareix
Un cartell municipal no existeix només en la seva versió vertical original. Ha de compartir espai amb altres continguts en programes impresos, xarxes socials, pàgines web, capçaleres i suports de dimensions molt diferents. Si la jerarquia de partida ja és fràgil, reduir la imatge acostuma a agreujar-ne les limitacions. Les formes petites es fusionen, les lletres decoratives perden definició i les dades pràctiques es tornen molt difícils de llegir. La imatge següent presenta el cartell reduït a 135 píxels d’amplada, sense alterar-ne el contingut.
La prova de reducció del cartell complet permet veure aquesta pèrdua de definició sense haver de modificar-ne cap element. La composició continua sent recognoscible pel seu color groc i per la massa general d’il·lustracions, però el text principal i les dates exigeixen un esforç desproporcionat. Una bona identitat visual hauria de conservar almenys els nivells essencials de lectura quan canvia de mida. Això no significa reduir mecànicament el mateix cartell: sovint cal dissenyar versions específiques, amb informació reorganitzada.
La responsabilitat de l’Ajuntament: un encàrrec artístic no substitueix el disseny gràfic
Vull insistir en una qüestió que em sembla fonamental: la responsabilitat d’aquests problemes no s’hauria d’atribuir personalment a Miquel Pahissa. L’Ajuntament va escollir l’autor i va decidir quin tipus d’encàrrec li feia. Segons la presentació oficial, la tria responia a la vinculació de Pahissa amb la cultura i el patrimoni local. És una motivació legítima per convidar una persona a crear una imatge, però aquesta vinculació no garanteix, per si sola, la resolució tècnica d’un projecte de comunicació gràfica.
A més, la informació municipal destaca la seva trajectòria com a fotògraf, maquetista, divulgador i autor vinculat a exposicions de dibuix. No hi ha cap motiu per exigir-li que, en solitari, assumeixi també totes les funcions pròpies d’un dissenyador especialitzat en identitat visual i aplicacions. Aquestes tasques inclouen jerarquia tipogràfica, retícula, llegibilitat, versions de format i comprovacions sobre suports reals. Si l’Ajuntament encarrega una il·lustració, és la institució qui hauria de preveure com convertir-la després en un cartell funcional.
Si el cartell s’hagués escollit mitjançant un concurs obert, seria comprensible que s’hi presentessin creadors amb perfils diversos, no necessàriament especialitzats en disseny gràfic. Això no impediria criticar els problemes del resultat ni eximiria l’Ajuntament de supervisar la peça guanyadora, però sí que canviaria les expectatives sobre la preparació tècnica de qui s’hi presenta. En un encàrrec directe, la institució escull expressament l’autor i defineix les condicions del projecte; per tant, encara és més exigible que prevegi el suport de disseny gràfic necessari. La feina de l’il·lustrador i la del dissenyador no són incompatibles: es poden complementar per preservar el concepte original i garantir-ne la funcionalitat.
Aquesta crítica no implica afirmar que no hi hagués cap treball de maquetació posterior, perquè la informació pública consultada no permet determinar exactament qui va intervenir en totes les aplicacions. El que es pot valorar és el resultat gràfic presentat com a cartell oficial. I, des d’aquesta perspectiva, considero que la decisió institucional hauria d’haver inclòs una direcció de disseny capaç de corregir-ne la jerarquia i la llegibilitat abans de donar-lo per acabat.
Una proposta de redisseny: ordenar sense perdre la identitat
Per explicar què canviaria, he preparat una proposta personal de redisseny del cartell utilitzant les il·lustracions originals de Miquel Pahissa, que he reorganitzat dins d’una composició més clara. He volgut respectar les premisses conceptuals de l’autor, no substituir-les per una idea completament diferent. Això inclou la voluntat de representar la cultura popular de Molins de Rei i, especialment, que el tractament del títol faci referència al passat agrícola del municipi. Em sembla una base conceptual perfectament vàlida; el que qüestiono és com s’ha resolt gràficament en el cartell original. La meva proposta parteix d’aquest mateix plantejament, però busca donar-li una estructura més clara, en què el títol, la il·lustració i les dates compleixin funcions diferenciades.
Per això, el redisseny no pretén eliminar el caràcter agrícola de la tipografia, sinó demostrar que aquesta referència pot mantenir-se amb unes formes més coherents, un espaiat millor resolt i una lectura més immediata. Al mateix temps, proposo una jerarquia de tres nivells: primer, l’esdeveniment; després, la identificació de Molins de Rei i Sant Miquel; finalment, les dates i la informació pràctica. També reviso els marges, la relació entre les figures i les paraules i la concentració de detalls per reforçar el recorregut visual. La intenció és conservar l’esperit de les premisses originals i corregir-ne els problemes de disseny, no fer una peça aliena a la idea de l’autor.
Aquesta és una interpretació alternativa, no l’única resposta possible. M’interessa sobretot que permeti comparar decisions de disseny: quina informació ocupa el primer nivell de lectura, com es relacionen els textos, quines formes poden passar a un segon pla i què passa quan el cartell s’observa de lluny. Una crítica de disseny és més útil quan no es limita a assenyalar problemes, sinó que mostra sobre quins criteris es podria construir una solució.
Conclusió: cal valorar el cartell pel que comunica
El cartell de la Festa Major de Molins de Rei 2026 té un relat local recognoscible i una voluntat expressiva evident, però això no compensa els problemes de llegibilitat, de jerarquia tipogràfica i d’organització de la composició. El recorregut visual comença amb una certa direcció, es fragmenta entre elements il·lustrats i acaba deixant les dades més pràctiques en una posició subordinada. A mesura que la peça es redueix, les dificultats es fan encara més visibles.
Comparativa del cartell original i la meva proposta personal. El redisseny respecta les premisses conceptuals de l’autor, inclosa la referència al passat agrícola, i en revisa la resolució gràfica.
Per això, la meva crítica principal és al criteri d’encàrrec de l’Ajuntament. Donar veu a creadors vinculats al municipi pot enriquir la imatge de la Festa Major, però una il·lustració i un cartell no són exactament el mateix treball. L’administració hauria de garantir l’acompanyament de professionals del disseny gràfic i avaluar el resultat final amb els mateixos criteris de claredat, aplicabilitat i accessibilitat que exigiria a qualsevol altre material de comunicació pública.
Lectures relacionades: Si t’interessa aprofundir en els criteris que he aplicat, pots llegir l’article sobre la jerarquia visual, l’anàlisi de l’espai en blanc i la crítica gràfica del cas RADARS.
