Que no s’espanti ningú: el logotip que teniu al davant no és cap reedició distòpica de 1984. No és l’ull omnipresent del Gran Germà, ni tampoc una campanya de seguretat nacional que ens vigila cada moviment. Tot i això, costa de creure. Perquè sí, el que veiem sembla una icona de control, però és –sorpresa– un projecte de suport veïnal adreçat a la gent gran que viu sola.
RADARS és una iniciativa de l’Ajuntament de Molins de Rei que neix amb una intenció absolutament lloable: detectar situacions de risc entre la gent gran, combatre l’aïllament i teixir una xarxa de complicitats entre veïns, comerços i entitats locals per fer costat a les persones que ho necessiten. Una mena de comunitat activa que actua com a radar humà, no tecnològic; com a vigilància empàtica, no com a control institucional.
Però, si entrem ara al terreny de la comunicació visual, ens trobem amb un problema greu d’alineació entre forma i missatge.
Una gràfica dura per a un projecte humà
Analitzem el logotip: un ull negre, compost per traços gruixuts i contundents. Al centre, una nineta vermella, com si apuntés directament a l’observador. Per rematar-ho, una una tipografia de pal sec, gruixuda i amb caràcter contundent–en vermell per al nom del projecte i en negre per al topònim– en majúscules i amb una curvatura forçada que vol acompanyar la forma ocular sense èxit.
Aquest conjunt visual ens trasllada directament a universos visuals molt allunyats dels valors del projecte. El vermell i el negre, combinats amb línies gruixudes i un tractament tipogràfic rígid, evoquen campanyes d’advertència, cartells de control de trànsit, o fins i tot missatges de prohibició. La tipografia no és amiga dels matisos: transmet força, contundència, urgència. Però aquí no volem cridar, volem escoltar. No volem imposar, volem cuidar.
El problema principal, doncs, no és només estètic. És conceptual.
Si un projecte parla de proximitat, comunitat, xarxa i suport emocional, la seva identitat visual no pot generar distància, fredor o temor. I això és exactament el que provoca l’ull vigilant de RADARS: una percepció de control més pròpia d’un sistema de videovigilància que no pas d’un servei públic d’acompanyament a la gent gran.
A més, des d’un punt de vista tècnic, el logotip pateix mancances importants: el mal kerning i l’interlletrat generen desequilibri visual, i la combinació de tipografia en majúscules amb la curvatura i traços tan gruixuts fa que el logotip perdi llegibilitat en reduccions, cosa que compromet la seva versatilitat en aplicacions digitals o impreses de petit format.
Cap a una comunicació més coherent
RADARS és una molt bona idea, però el seu vestit gràfic no fa justícia al seu esperit. No es tracta només de canviar colors o tipografies: es tracta de repensar la manera com comuniquem el valor de tenir cura dels altres.
Un bon logotip per aquest projecte hauria de transmetre empatia, calidesa i confiança. Potser amb formes més arrodonides, una paleta cromàtica que evoqui serenitat i vida (blau, verd, gris clar…), i una tipografia més amable i accessible per a tots els públics.
El disseny gràfic no és decoració: és una eina poderosa de comunicació. I quan hi ha tanta distància entre allò que es diu i com es diu, alguna cosa falla. RADARS mereix una identitat gràfica que miri als ulls de la gent gran no amb suspicàcia, sinó amb afecte.
Oriol Bargalló 